De nou canvi de blog...
S'ha acabat el blog provisional
Torne de nou al vell
I perquè no?
Ama, ama, ama y ensancha el alma
Quisiera que mi voz fuera tan fuerte
que a veces retumbaran las montañas
y escucharais las mentes social-adormecidas
las palabras de amor de mi garganta.
Abrid los brazos, la mente y repartíos
que sólo os enseñaron el odio y la avaricia
y yo quiero que todos como hermanos
repartamos amores, lágrimas y sonrisas.
De pequeño me impusieron las costumbres
me educaron para hombre adinerado
pero ahora prefiero ser un indio
que un importante abogado.
Hay que dejar el camino social-alquitranado
porque en él se nos quedan pegadas las pezuñas
hay que volar libre al sol y al viento
repartiendo el amor que tengas dentro.
No estaria malament que moltes vegades l'amor guiara un poc més la nostra vida...
I després de l'espera...
Ja està!!! perdó per l’espera però és que feia falta un poc de descans, però ja estic ací! com la primavera!
Bé, costarà respondre a totes les preguntes (que per cert continueu enviant al blog vell) però intentaré no deixar de banda a ningú. Les qüestions plantejades no suposen un gran problema per a mi, són reflexions ja tractades anteriorment, però bé...(no m'acuseu de prepotent que ja en tinc prou...però és que la vida és així de clara, no té tantes complicacions extravagants). A poc a poc anirem desplegant banderes temàtiques per cremar-les!
Per cert, els dos llibres ja estan llegits i reflexionats. També un tercer, l'"Atreveix-te a pensar" del Terri, està bastant bé, algunes qüestions que apunta coincideixen amb les meues ja plantejades anteriorment i això m'ha agradat, encara que l'atrevir-se a pensar no vol dir que s'haja d'acabar de pensar, eh!!!. No és costum meua però sí que el recomanaria, per aclarir pensaments propis que no tingueu clars.
Bé, més en una altra ocasió que la presó estudiantil apreta.
Igual...
I continuarem igual... els resultats diuen que continuarem donat suport a un projecte de futur (espere que algun dia poguem parlar del present) per al qual treballaran junts amb molta dedicació, convicció, coratge, “con todas sus fuerzas” digam. El poble, que és “sabi”, ha parat. Ha ha! Que algú m’explique què és el que sap...
Bé, crec que no mereix més comentari. Com diria aquell que no té dignitat buenos años y buena suerte.
Eleccions i món
El món està fatal, ningú ho pot dubtar. I què fem ací? eleccions, és clar, organitzar una pantomima per tal d’evadir-nos un poc més de la realitat, si cap.
Pareix que la borregada en tinga prou amb “exercir el seu dret” cada quatre anys, quina participació més activa!, que bé funciona el sisitema!... I amb aquest absurd acte de dipositar un tros de paper en una urna ja n’hem fet prou, ja podem sentir-nos satisfets.
Triem en un sistema que ni hem elegit ni l’hem qüestionat. Ens inciten a triar a diversos grups que suposadament representen la corrompuda voluntat de la gent. Per a que això fora possible haurien d’haver el mateix nombre de partits que de persones... Però si realment els grups polítics volgueren el bé del país en aquest cas, no hi hauria més d’un partit sinó que es treballaria conjuntament per tal de governar el millor possiblement i sense insults ni disputes absurdes per tindre més raó i convéncer a més gent sense importar el contingut del què es diu. Però ací pareix que cadascú té l’única fórmula màgica vàlida.
I de què es preocupen? de problemes superficials, deixant de banda el que realment passa al món, i tampoc els resolen...
I no cal dir res sobre els mitjans de comunicació, els quals s’encarreguen d’assegurar l’amor al sistema amb la desinformació.
No he escoltat en aquests odiosos dies de campanya en ningun prigrama electoral què faram per resoldre les qüestions que realment m’impedixen a mi ser feliç, com són la fam mundial, les guerres econòmiques i religioses, maltractgaments, discriminacions, corrupció, falta de llibertat per expressar els meus sentiments cap a tots en tot moment, falta d’amor...
D’ això res. És absurd esperar res de bo d’una organització artificial i antinatural com l’estat, ho se, però de vegades l’esparança... encara que sense espactatives. Ningú té una visió mundial en aquests temps de desmesurat egoïsme. I el pitjor és que els dóna igual.
